Entrevista a Gabriel Janer Manila

Per estrenar la secció d’entrevistes hem volgut recuperar una entrevista que férem el curs passat uns dies abans de que ens tanquessin a tots.

Introducció

Gabriel Janer Manila és un escriptor mallorquí nascut el primer de novembre de 1940 a Algaida a qui hem tingut l’oportunitat d’entrevistar. Exerceix de professor universitari, traductor, gestor cultural i d’escriptor. Conrea gairebé tots els gèneres i és conegut a tot el domini lingüístic català. Ha conquerit principals premis de la literatura catalana i ha vist traduïda la seva obra a diverses llengües com l’alemany, l’anglès, el castellà, el basc i el gallec.

Quin és el darrer llibre que has escrit?

El darrer llibre que he escrit és “Amor no estàs fatigat” que és el segon volum de les meves memòries. El primer es deia “Ha nevat sobre Yesterday”. Cada un agafa 25 anys de la meva vida. El primer fins el 25 anys i el segon des dels 25 fins al 50 anys. Ara escric una tercera part que sortirà l’any 2021 i serà el darrer bloc.

Sempre has tengut clar que volies ser escriptor?

No, això és una cosa que ve a poc a poc. Quan comences no ho tens clar ni saps per on anar. Vaig començar a escriure perquè a vegades les coses menys importants te marquen i t’orienten cap a un lloc. Jo, pot ser, va ser perquè un dia un mestre me va dir que havian escrit una redacció bé. Això a vegades basta, una cosa simple. El mestre me va dir que jo hauria d’escriure, però aquest mestre a quantes persones ho deu haver dit? A molts perquè molts d’al·lots fan una redacció ben feta. I això, per ventura, me va marcar. Un amic meu em digué: hauries d’escriure una novel·la perquè quan contes una història la contes bé. I la contaràs bé per escrit. Cosetes d’aquestes que així a simple vista són petites i no tenen gaire significat però tu els comences a abominar dins el teu cap i ho fas.

Quina va ser la teva primera novel·la?

Fa molts d’anys, era una novel·la que es deia L’abisme, jo tenia 25 anys i bé, a partir d’aquesta varen començar a venir-ne d’altres però potser s’hauria quedat en aquella primera. Però va anar molt bé, va arribar a molts de lectors, sobretot, gent jove i m’animaren a escriure la segona: el silenci. I després en varen venir d’altres. A vegades les coses les fas perquè algú te les reforça, després surten més o manco bé i t’animen. És un camí molt difícil, com tots els camins, has de posar-hi molt d’esforç. No tot ve donat del cel. Hem de defensar que les millors coses de la vida venen a través de l’esforç, no té més secrets.

Tenir un germà gran pot influir en la forma de ser?

En tenir un germà major, el menor pot pensar que mai arribarà a ser com ell, encara que si el té com a ídol pot ser positiu per al germà petit. L’ésser humà és molt complicat i les reaccions que tenim davant les mateixes situacions no seran les iguals.Sovint passa que el germà segon, si té un germà una mica brillant, va de bòlit. Pobre al·lot que és germà d’un
germà que és bon estudiant, perquè ho té difícil. Moltes vegades passa que precisament perqùe el germà gran ha posat un llistó molt alt, ell se’n va cap a una altra direcció totalment diferent.

Creus que és una influència positiva?

Pot influir positivament, però també pot influir molt negativament. Ell pot pensar “mai arribaré a ser com ell i com que no arribaré a ser-ho me’n vaig per un altre camí”. En canvi, si el té com a ídol, com a model, sí que té un impacte positiu. Però l’ésser humà és molt complicat. Vos assegur que dos més dos, en aquest cas, no són quatre.

Què et va inspirar a escriure aquestes memòries i què poden aportar a qui les llegeixi?

Pot aportar una experiència vital. Heu de tenir en compte que jo he escrit les meves memòries tal i com jo les veig, no com les veu un altre. Moltes vegades ho feim això, quan som dins el llit i no podem dormir, començam a pensar sobre el nostre dia. Ho feim molt, reciclam l’experiència del dia quan tenim una estona per pensar. I fer unes memòries és el mateix però enlloc d’un dia hi poses tota la vida. Vas pensant com tu la veus i et pots equivocar, la pots veure d’una manera que no és com s’hauria de veure però és igual, és sa teva manera.

Supòs que és una manera de descobrir com era la vida en una altre època

Jo he conegut la posguerra dura i difícil i els anys més durs. Viure al poble on vivia era dificilíssim. No és com ara que hi fa bon viure, està ben comunicat i hi ha gent molt diversa. Actualment és un poble molt diferent, però jo vaig conèixer un poble molt tancat amb tots els follons i els problemes i la repressió que hi podia haver.

Què creus que s’ha de fer per despertar l’interés en la cultura popular?

Jo crec que s’ha de fer molt perquè la gent llegeixi, i que llegeixi el que vulgui. Ells ja aniran formant la seva experiència individual de lector. Està clar que sempre val la pena tenir algú que t’orienti i et recomani llibres. Llegir és bàsic, mai em cans de dir-ho… Una persona que està al govern em va cridar l’altre dia per intercanviar opinions sobre temes de cultura. Vaig estar reunit amb ell durant un parell d’hores i li vaig dir tot es temps el mateix: “no vos canseu de fer campanyes a favor de la lectura fins aconseguir tenir una societat lectora.” Això no vol dir que haguem de renunciar a la televisió, a la ràdio, ni a la maquineta per no se n’ha d’abusar i s’han de cercar espais de temps per llegir perquè el llibre ha de tenir un espai a la nostra vida. Si dedicam una estona a la lectura serem molt més rics com a persones. Potser tendrem la butxaca igual de buida però serem molt més rics intel·lectualment. Li vaig dir: “no importa fer grans coses, aconseguiu que la gent llegeixi, que tengui un llibre començat i no el pugui deixar.” El lector es construeix, ningú no neix lector ni no lector. Si algú diu que és un negat per llegir un llibre és perquè l’hem fet ser un negat per a la lectura. Tot el que hem fet cap a ell l’ha conduït a refusar la mica d’esforç que fa falta per llegir. Per mirar la televisió pots estar mig entabanat, en canvi, per llegir, la intel·ligència ha de fer feina i hi ha gent a qui per ventura això li fa peresa.

Creus que fer vuit hores de classe i haver d’estudiar a casa fa que en acabar vulguem relaxar-nos i no llegir?

Si vols relaxar-te un poc després d’un dia intens està molt bé. Tots som humans i hem de descansar pero s’ha de trobar una estoneta per llegir, i significarà renunciar a alguna cosa. Pot ser és un programa de televisió que t’interessa molt però realment val la pena renunciar-hi.

Creus que és positiu que a les escoles obliguin a llegir un cert tipus de llibres?

L’educació i formació és intervenció, si estau formats i educats no és per casualitat, és perquè molta gent hi ha intervingut. Tot això va creantla nostra persona i ens va formant. La formació és sempre el resultat d’una intervenció, si teniu fills alguna vegada ho heu de saber, els fills s’eduquen perquè vosaltres interveniu. Quant a n’es llibres, quan un professor indica uns llibres… bé, no tothom té la mateixa maduresa lectora. Els professors posen uns llibres obligatoris i jo sé com ho fan, posen els llibres més senzills i fàcils de llegir.

Quan era molt jove tenia una classe de nins de 14 anys. Jo tenia aquest grup i deia: ara he d’aconseguir entusiasmar-los per un llibre. Els vaig preparar, vaig explicar qui era l’autor… El llibre era la Metamorfosi de Kafka, un llibre que vos recoman. Vaig agafar el primer capítol i el vaig llegir en veu alta. Vaig llegir lentament, entonant i amb la veu ben alta. Tots escoltaven atentament, hi havia un silenci absolut. Mai havia aconseguit que m’escoltessin així, vaig pensar que havia aconseguit una cosa extraordinària. Quan vaig acabar el primer capítol es van quedar tots a l’expectativa i vaig dir ara és la meva, els he de convidar a continuar llegint. Vaig demanar: vos ha agradat? i tots digueren que sí. “I no vos agradaria continuar llegint el llibre ara que ja sabem tot això de la història?” i es va fer un silenci i una nina va aixecar la mà, sempre la recordaré, i va dir: “llegir és llibre no, pero veure la pel·lícula sí”. És fotut això per un professor que hi ha posat tant d’esforç. Però l’equivocació era meva i no seva perquè jo m’havia pensat que als 14 anys podia començar a construir un lector però un lector comença molt abans dels catorze anys a fer-se. Pots fer feina però si molt abans no han tingut llibres a les mans i han llegit qualque cosa és complicat. L’equivocació era meva perquè m’havia cregut que podia engrescar-los quan ja s’hauria d’haver fet tota una feina prèvia. Avui en dia, fins i tot, parlen de llibres per a bebés. Els bebés no saben llegir pero sí miren i veuen el color d’un llibre descobreixen que aquest libres el dona gust. No són llibres per llegir, són llibres amb fotos i colors pero allò important es que el nin amb l’objecte s’ho passa bé.

Com es pot estimular la lectura?

S’ha de començar de molt prest. Hi ha qui ha descobert que l’infant dins el ventre de la mare en sent la veu i sap que és una veu amable. Es diu que és bo que la mare conti històries a l’infant. Mira tu com de prest començam a haver de formar el lector. Quan posam un llibre a les mans d’un infant, i després un conte molt senzill l’ensenyam a passar gust de la ficció. El que es conta a les meves memòries és una ficció al cap i a la fi, perquè tot ha passat pel meu cap, pel filtre del meu cap, és una mentida que parla de coses que són veritat. Cada vegada que hi ha eleccions faig un article on dic el mateix de manera diferent. Ara que hi ha eleccions hem de mirar si els programes dels partits diuen que faran polítiques de lectors. Si posaran noves biblioteques, més bibliotecaris…

Quan els pares van a triar una escola, s’haurien de fixar en el programa de lectura del centre i no tant en el menjador, per exemple.

Autors: Editors de la revista